Miro amb els meus ulls

Xavier Baró

Aquesta nit cavalcava l'insomni
per una vall a la llum de la lluna,
endinsant-nos per un antic silenci
que vaga per la terra solitària.

Vaig creuar que se'n diu Esperança,
estava sec, no hi creixia ni l'herba.
Vaig passar pel jardí que es diu Memòria
i no hi havia flors, tan sols tenebra.

Vaig trobar-me en una gran batalla
i un moribund va dir-me a cau d'orella:
"Van posar un preu tan alt dels somnis
que vam haver de beure al pou dels odis."

Miro amb els meus ulls.

Vaig preguntar on viu la Fantasia.
"Aquí es diu tedi", va dir-me una dona
que teixia tristesa nit i dia
amb gelada escalfor a la mirada.

Vaig entrar a la ciutat dels Grans Projectes,
superpoblada per homes-imatges
i homes-ciència amb por d'anar a les fosques,
que em van dur emmanillat a l'home-jutge.

"Jo sóc explorador dels camins aspres.
Els vostres aliments fan gust de sofre
i no porten enlloc vostres viatges.
La meva casa és llum que no es pot fondre."