Molt lluny d'aquí

Xavier Ribalta

Sé una ciutat, molt lluny d'aquí, dolça i secreta,
On els anys d'alegria són breus com una nit;
On el sol és feliç, el vent és un poeta,
I la boira és fidel com el meu esperit.
L'Orient hi deixà la seva sang de roses,
La mitja lluna càlida del seu minvant etern
I, enllà d'un gran silenci de persianes closes,
Un riu profund que corre per una nit d'hivern.
Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba
Jo no sé de quins segles un gris d'amor i encens;
El so de les campanes i té una ànima viva
I el seu batec és lliure com el del cor dels nens.
Allí, més bells encara que els parcs en primavera
Els camps humils i alegres s'obren al cap al tard;
En el seu gran repòs l'ànima es fa lleugera
Com enmig de la vasta paciència del mar.
Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
Que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
Torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.