Monstres

Roger Puig

Sembla mentida que els monstres,
me’ls trobi a cada cantonada,
és espantós, de sobte una gran iaia amb perruca
em trepitja i m’insulta, què passa?,
hi ha dies que et sorprenen de veritat,
i altres, que mira, tu, però no, ni fu ni fa.

Mira, recordo que un dia,
a casa van trucar a la porta,
insistentment, qui deu ser ara a aquestes hores
tan intempestives?, resulta
que era la veïna del davant,
amb una paella a la mà i els ulls en blanc.

Sembla mentida que els monstres
no tinguin ganes d’amagar-se,
no hi ha perdó, són uns cabrons fantasmes que espien
de nit i de dia, mal viatge,
no marxen ni amb pintura els condemnats,
si tanco els ulls, veig que també els tenen tancats.

Un altre dia un monstre
obrí els ulls com dos magnòlies,
“a sant de què, m’escrutes amb aquesta mirada
tan sanguinolenta?”, el paio
es va posar el dit índex dins el nas,
i, mentre guillava, em va dir “això ja ho saps!”

“Espera, com és que el teu nas m’és tan familiar?,
em sones, diria que ens hem vist desorientats,
a hores i llocs en què no es pensa en el demà”.