Ningú
He duplicat el nucli del meu jo,
bromista del teu cor.
He simulat el suïcidi del meu destí,
i l’he distorsionat.
S’ha cruixit l’empaperat del meu cos,
s’ha cruixit l’empaperat del meu cos
i ha vessat un suc fermentat.
He unificat el nucli del meu jo,
col∙leccionista del teu amor.
M’he inventat una imatge del que ets tu,
i no s’ha correspost.
M’he lliurat de l’empaperat del meu cos,
m’he lliurat de l’empaperat del meu cos
i he florit com un nin petit.
M’he lliurat de l’empaperat del meu cos,
m’he lliurat de l’empaperat del meu cos
i he florit com un nin petit... com un nin petit!
I descriure, cantar i viure a un món on no sóc ningú...
on no sóc ningú.
I quan estic amb tu... quan estic amb tu, qui sóc?
I quan no sóc ningú... quan no sóc ningú, qui sóc?
No tinc miralls per poder mirar
que el meu rostre sigui o no real.
Ja no tinc ganes, no tinc forces
per conèixer la veritat.
Però tinc el record, d’un mal lloc
on tot mirall era irregular
i distorsionaven el reflex
de tot allò que desitgem.
I quan no sóc ningú no em reflecteixo a cap mirall...
