Ni-Ni

Crònics

T'encens el cigarro, són les 12 del matí. i et prepares el cafè perquè vas mig adormit, i estàs atordit, les coses no passen perquè sí. No t’estressis; el dia comença i tu n’ets el Prototip.

Perdut busques aquell parell de mitjons dels quals n’has trobat el 50%. La casa fa una olor potent i et preguntes quin és el motiu pel qual al mitjó li falti el company, -que és estrany!- dius -juraria que el vaig deixar aquí. Vaig tancar el pany i em vaig treure les sabates-. La pell plena d’escates, d’haver suat com un cabró, però sí en definitiva: -Allà hi vaig deixar els mitjons!-. És igual, pilla’n uns altres, tot i que estan per estendre. -Ja tindré el modelet per anar ben guapo a fer el de sempre.

Sóc un Ni-ni.

I Comences a moure l’esquelet. Sona música al lavabo, mentre et mires al mirall i t’afeites la barbota, i notes que t’estàs fent talls, però t’és igual, perquè tens pressa i total si et queixes només et sentiran els veïns. Comences a riure per dins: -que burro que sóc! A sobre m’hi estic fent mal!-. S’encén la dutxa, l’aigua surt freda. -Quin pal! Em mata més que no em desperta, aquest minut poc agradable-. Bla, bla, bla, bla, la ràdio que parla. Per notícies dolentes millor apagar-la.
-I a cascar-la aquesta tarda. Ahir va ser avorrida i seria guai no igualar-la. No hi ha menjar a la nevera. Espera, que aniré a comprar-ne. Ai no, no. Si sóc un Ni-ni. Ni estudio ni treballo. Ni la lio ni ballo, ni callo ni parlo i el curro ni tocar-lo.

Sóc un Ni-ni.
I ves per on, ja som milions a Espanya i no m’estranya, si el que diu que ens representa és més Ni-ni que nosaltres.
No fotem un pal a l’aigua.