No saps qui
Escric amb herba i vi, paladí de l'inconscient.
El dejavú constant d'estar veien el teu destí
cremant en mans de qui vol decidir per tú i per mi,
és una visió que no sempre em deixa dormir.
Lliure, sí. Dins una presó que es diu país,
on molts no tenen permís per respirar aquest aire gris i
parlen de crisi però, digue'm, quan hem estat bé?
Els que no tenim un duro tampoc tenim un plan B.
Parleu de pau i només feu guerra,
aneu escampant la fam i misèria per la terra,
un grapat de diamants, un penjoll a Anglaterra,
són cent tombes més per algún poble de l'Àfrica.
Aquí prenen els teus somnis i redacten un contracte,
quan firmes la hipoteca firmes la sentència a l'acte,
Volies una casa i somrient vas anar a buscar-la,
I ara el banquer és qui riu i tu vius per pagar-la.
Mai vaig faltar a una classe de l'escola de la vida.
Llicenciat per La Planassa, Les Bruixes i La Parrilla,
Vull un got del teu verí, vull morir aprop d'un pí,
vull sentir que la “vié” té un sentit més enllà del petit,
horitzó al que estic adscrit però fora fa fred i no tinc l'abric,
ni el delit del batec del teu cor al meu pit,
i ferit no he sortit del meu llit fins la nit.
Sempre busco el que mai trobo, conèixer-me és la prova,
i és que ja són tants els lloros repetint dins la garjola,
millor em quedo fora, em feu por,
la vostra ambició és la destrucció que no es controla.
El petit parla de canvis, la gran pensa en pagar el pis,
la mare tan cremada de currar per un jueunazi,
que no la valorin, el pare el foten fora,
no dorm per la nit, està al sofà donant-li voltes.
Tota una vida currant, per portar un bon sou a casa,
les coses no van ser fàcils, però van esforçar-se,
es casaren sense un duro, es van partir l'espatlla,
i van donar tot l'amor, per criar els fills a casa.
I avui joves de mig món fan la guerra a Afghanistan,
em recorda el Vietnam, però abans els obligaven.
Defensen les empreses que s'hi instalen i els seus plans,
i després de quatre mesos, la medalla de la Otán.
Els soldats occidentals, no entenen el seu paper,
diuen que reparteixen aigua, però ni surten al carrer.
La base es un castell, allà mai hi passa res,
i si toca fer la ronda, reben els RPG's.
I la producció del opi, és obvi, augmenta dia a dia la CIA controla el lobby,
el money de la droga, és un pastís tan gran..I saps qui paga tot això?
Doncs son els bancs.
Els bancs són sols els teus calers i l'interés creix mes a mes,
ells volen més amb la teva pasta, paguen noves guerres per mantindre's a l'alça.
No saps qui, decideix per tu i per mí,
però jo sé, que aixó no sempre serà així.
El camí l'hem de fer, amb la fe, fins la fi,
és el món del demà el que ens juguem avui aquí.
