Oda
Era un dia espaterrant, anaven sols per la carretera.
En
Jordi Júnior al volant i la
Maria
Victòria tota distreta.
Feia un sol hivernal i un cel clar, d'aquells d'emblema.
Al maleter un paquet gegant i apa, som-hi, creuem fronteres!
No es pot caure més avall.
És una xacra, n'hi ha a tot arreu; ITV, Bárcenas i els que no sabeu.
Eren lladres de camí ral amb un botí que garratiba, feien estafes transnacionals, passaven milions com qui patina.
Anys després en un restaurant la pubilla feia confidències a l'
Alícia sense saber que l'espiaven les agències.
No es pot caure més avall. Són com la sarna, no es veu però s'ha escampat.
El
Lute o els maquis eren molt més honrats.
Això és una oda als poders establerts, a la seva impunitat i rigor.
Naltros no som violents, no senyor!, però ens hi acabarem tornant, quin remei.
