Oda
Tinc de sempre un record que m'acompanya:
sobre meu em somreies, delicada;
amb la mà, arribar-te intentava;
era inútil: tu estaves lluny de mi.
Era un nen que en tots llocs el nas ficava
i d'amor no entenia una paraula.
Però a cobert, dins el llit, en tu pensava
i la tendresa inundava el meu pit.
El sol s'amagava i sorties brillant al teu jardí;
jo des del balcó t'espiava, volent que et fixessis en mi;
Per l'ampla finestra creuaves seguint el teu camí
I, tot i que tu m'ignoraves, mirant-te em quedava adormit.
Sempre t'he estimat.
Quan penso en tu el cor se'm calma,
com xocolata, el teu somriure em desfà.
Sempre t'he enyorat.
I, en descobrir la llum de l'alba,
arriba l'hora i tu ja
- Vull marxar.
- Ja te'n vas?
No em deixis mai!
Anys després al balcó ja no em parava.
Poc a poc, el temps sol se m'ocupava.
La tardor em guià a una noia maca;
vaig casar-me, però duc el cor de gris.
La Sara reposa i jo dono mil voltes per dormir.
No puc evitar recordar-te, estic dèbil i em sento indecís.
M'aixeco del llit per buscar-te de nou entre la nit.
Recòndita et trobo mirant-me, em somrius i ja m'he decidit.
Sempre t'he estimat;
I en la foscor fujo de casa;
vaig a trobar-me amb tu allà on els navegants.
Sempre t'he enyorat.
M'esperes al bell mig de l'aigua
Per fi m'acosto a tu i
- Vols marxar.
- Ja me'n vaig
cap al teu costat!
Des de la meva infància,
que en tu em vaig fixar,
somiava viatjar
pel cel i amb tendresa abraçar-te.
Vull que em perdonis, Sara,
per no dir la veritat.
Volia confessar-me:
d'ella, enamorat, sempre n'he estat.
El mar en mi avança,
amb tu estaré aviat.
Acluco els ulls i l'aigua
em folra per portar-me als teus ulls clars.
I ara arribo a casa,
res no m'importa ja.
El teu reflex em guiarà
al fons obscur del cel i el mar.
Entre els teus braços pàl·lids ja he arribat.
