On la vaig veure per primera vegada
Era maig, i per la prada
de flors belles adornada
passejava una vegada
quan m'aparegué una fada.
Venus Citarea era,
dea que en amor impera,
noies de lleu cabellera
feien cort al seu darrera.
I Cupido les seguia,
el seu arc, com el temia!
io! io! repetia,
que als amants enfervoria.
Venus omple les cistelles
de jacints, les flors més belles,
i l'esbart de les donzelles
canta goigs i caramelles.
Admirat de la sorpresa
em fou l'ànima sospesa;
rera cants de tal dolcesa
passió de mi féu presa.
A una noia, per xalesta,
atractívola i modesta,
li vaig fer d'amor requesta
i al meu prec vingué ben llesta.
Els seus ulls dues estrelles,
els seus llavis com roselles,
les dents blanques com cabrelles,
coll esbelt, fragants aixelles.
Vaig desfer les set sivelles
d'un jardí de meravelles:
dins l'escot suaus comelles,
xuclamels i vidielles...
Amb amor jo l'he estimada,
amb dolçor l'he conservada
i amb memòria enamorada
tal cançó d'ella he dictada.
Sens vergonya de cap mena,
vet aquí com s'anomena:
una J el nom estrena,
tot seguit, la U el destrena,
al bell mig, la D és carena,
una I li fa d'antena
i, amb la T, que és la cinquena,
les cinc lletres fan la plena.
Tant com ella tingui vida,
la tindré jo concedida;
mes, si mor, ben de seguida
tota causa ja és finida.
Autor(es): Anònim
