Ostracisme d'un eriçó
Agafo el telèfon blau,
cau una línia divisòria
entre el panorama
i la proposta de quedar
Vostra casa navega:
plats en l'aire, irrisòria
costum perdut de Noruega
Et preocupa la inestabilitat,
que el barco s'enfonsi
abans de posar un peu dins.
En realitat només estàs marejat,
la causa de la nàusea està en llegir tant,
el cor del teu cervell entre batec i batec
ja truca a la porta
I el reps amb un hàlit de rebuig
Neurones mortes a punt per confessar la veritat
Et foraden pics glaçats,
xocant amb la velocitat
del teu enfonsament
les mans fangoses es freguen,
arqueòlegs vells anhelen
el teu marí Colosseu
Pel que més vulguis, ja ets passat,
un cas aïllat i ara oblidat
t'han tirat amb l'àncora
Fantasma momificat
la teva seda es desfà amb l'aigua
S'obra un núvol fugitiu
d'on surt una cendra que balla
un vals en espiral
fins al desert més humit
on s'estira a la pira
i troba l'endoll tallat,
ofegat per rius de soroll,
desapercebut eriçó
Ocult, mai va poder tancar els ulls.
L'obscur ja el cegava,
pell afilada d'estaques innates
Condemnat a viure entre les rates
Un nou món l'esperava
anomenat introspecció
S'inverteixen els claus,
Però contesta al telèfon blau
Una bretxa generacional cau
Entre la muralla irracional
i la resta del regne animal,
comença i acaba la nostàlgia inundant
Per ser una taca i ells massa grans,
es tapa amb la sorra esperant
una religió que l'escolti de debò,
una espiritualitat que enlluerni el camí
de tornada
Autor(es): Nil Nadal
