Oxidats en l'interfluxe
Cristina vol volar amb ales de metall procura enlairar-se i no pel seu pes cau. Òxids d'aquell passat, passatges que deformen el que estaria bé del que no està tan mal.
Cristina, què està passant-te que no has tornat?
Cristina, què està passant-te? que està passant-te? yeah!
Voldràs lluitar, et voldràs aturar, de veritat
Reptant pel capdavall d'aquell carrer estret, els vidres punxen però no fan mal. Enyor de sensibilitat d'aquelles mans tant fines, d'aquells braços que ara estan ben fiblats.
Cristina, què està passant-te que no has tornat?
Cristina, què està passant-te? que està passant-te? yeah!
Voldràs lluitar, voldràs parar, voldràs que algú s'aprope i et diga -Com estàs?
Voldràs, voldràs.
Ella cau miserablement per tu
Constantment per tu
Fictícies esperances, esgarriada realitat, utopies desballestades, trencades, esmicolades, mòrbida, mòrbida. I tu eixugant el Sant Greal, il·lusions que se'n van.
Voldràs lluitar, et voldràs aturar de veritat, de veritat, de veritat.
