País bonic

Blues de Picolat

Era pas bonic el meu país?
Bufades glaçades i estius estufants.
Flaire de poma a casa dels avis,
la sopa xarrupada, el fricot cremant.
"Menja i calla !" sempre em deia l' avi,
"Has oït ? Que això se menja sense fam!"

Quitllats en un corn de la remorca,
a la Coopé, els abricots collits.
Espertinars amb una rosta,
cambajó i pasta de fruit
que ens deixava tot mostosos,
fins qu' anàvem cap el riu.

Eren vespres d'estius tant llargs,
cadires al carrer i recs que resquitllaven
sobre el godró que refredava.
Un vell vei contaire que havia un bri ximat
hasta el mig de la nit parlava.
Sol, n'hi se'n avia envisat.

I arribava el diumenge.
Fer-se escapçar els cabells.
després l'esquilada, als banys-dutxes,
camisa blanc i short net,
el mocador al fons de la potxa
i la tarda al cinemà.
S'amusar a espiar les nines,
fen els fierts, esperant l' endemà.

Era pas bonic el meu país?
Olor de tractor calent, de terra regirada.
Temporals que amenaçaven
i se cuitar cap el casot.
Com tot canvia, Déu nos guard!,
no hi ha pas res pus com abans.