Pàl·lid estel
El vent porta deu dies bufant
i jo m'estic aquí, apagant,
com un soldat que torna del combat,
a qui una bala el front li ha fregat.
L'hivern esculp a la lluna un vel,
el carrer sembla com un desert,
només vestit amb un trist fanal,
una ànima que m'està vetllant.
Miro el teu rostre,
pàl·lid estel.
Trofeus de guerra, erms conquerits,
els noms de les baixes, tot el botí.
I la part de mi que he reunit
va a la deriva en mig de la nit.
Set estrelles en visió breu,
màscares per tot arreu;
columnes de foc horitzó endins
em barren el pas al paradís.
Miro el teu rostre,
pàl·lid estel.
Fill del combat i còmic ambulant,
reposo uns dies en braços de l'amant,
sobre el seu cos profund jec, oblidant.
Ferit de llum, visc per la carn.
Darrere els vidres, siluetejat,
l'Arlequí mira desconsolat
aquell palau d'on s'ha allunyat
al travessar cingles i valls.
I els records són tan freds…
simfonia per sac de gemecs.
I el laberint de l'eternitat
es tapa el rostre amb l'antifaç.
Miro el teu rostre,
pàl·lid estel.
El creuer luxós ja ha partit,
tota esperança, amb ell s'ha esvaït.
I miro d'esglai a sota el llit
les set estrelles i el cor ferit.
Inexpressiu, d'allà les trec,
i torna aquella visió breu,
pols del camí em cau dels dits
i m'endinso horitzó endins.
Miro el teu rostre,
pàl·lid estel.
Autor(es): Xavier Baró
