Personal

Òscar Briz

No em canse mai d'observar el personal
és un tret que em ve de natural

Potser no entenc perquè fan el que hi fan
ho trobe del tot fascinant

Hi ha qui deixa passar la vida portant la creu de la mentida
amb la que el van adoctrinar
hi ha qui es desviu per complir amb el que es diu
una existència exemplar

La imatge és el gran miratge
que condiciona els resultats
pareu-li esment que té molt d'aliment
i ens deixa bocabadats

La pose val més que allò real
una façana més que un salt mortal
en aquesta cursa tot si val

Diaris, llepons i sicaris
no et contaran la veritat
però qui els sent diria que són gent
amb un seny desmesurat

"!Más madera, esto es la guerra!"
més significa més cada matí
i si creus que el tren va més de presa que la ment
ja et comences a quedar sense pastís

No em canse mai d'observar el personal
som un xou d'un caire descomunal

I pregunte jo: que potser no podríem parar
mirar on anem, reflexionar?

Hi som dalt d'un carro de passada
que tira una bèstia desbocada
que ja no podem controlar

El doctor diu que us dirà de què patiu
i el diagnòstic és fatal

I ara una: per on surt la lluna?
ho haurem de tornar a ensenyar
si aquest invent que ho ompli tot de ciment
ja no ens permet de veure el cel
desarrelats
on anem a parar?
no veure les estrelles
ni la lluna ni el cel