Peus i cap
Ahir vaig obrir el calaix de les cabòries
d'allà van sortir deu mil cagades, certes fòbies.
Avui, al matí, confós i tip m'he dit:
«Demà tornaran les migratòries».
Ahir era un nen distret pels uniformes,
cantant als descosits cremava hores il·lusòries,
avui, al mirall, m'ha dit un vell company:
«Demà reescriuràs més frases toves».
Així vaig notar que a les palpentes no hi pa presses.
Així vaig notar com tocaven peus i cap.
Qui sap quan acaben les causes i les ombres,
potser no marxen mai i ens van seguint arreu i alhora?
L'encís per gaudir em fa ballar i patir,
un delit que desitjo i que m'angoixa.
Qui sap on comencen les voltes d'una noria,
pujant o baixant? Depèn dels ulls o de la boira?
Mandrós i atrevit, dur i tou com el granit.
Sumant decepcions, fils i respostes.
Així vaig notar que a les palpentes no hi pa presses.
Així vaig notar com tocaven peus i cap.
L'espai i la barreja,
els principis i el final,
el seu temps no és més que un temple
dividit en rituals.
La calma i la tempesta
porten flors que porten pals,
m'arrenco les foteses
i els bons camins seran mortals.
