Plany per la separació de l'amiga
Quin dolor desmesurat
el meu pit ara agullona!
Una angúnia sento al cor
que em rosega, que m'afona
Qui els seus mals sap expressar
guariment diu que es propina;
tal vegada del meu vers
n'obtindré la medicina.
Fes alabatre el meu cant,
vine, oh Febus, tu i les Muses;
també Venus, que em sostens
en les dèries més il.luses.
Heus ací que era l'estiu
-ja que el sol regnava a Càncer-,
i una ardència intemperant
em donava malanança
A l'alcova vaig entrar
a alleujar-me de tals noses,
tot el tàlem adornat
de mirtàcies i de roses.
Vaig ajere'm sobre el llit,
però el desvari no minvava,
ni de cos ni pensament
la bonança retornava.
Mentre estava sol penant,
heus ací que entrà a la cambra
Venus, mare de l'Amor,
amb olor de mesc i d'ambre.
Com germana que ella em fos,
per encís, així es planyia:
"Germà meu, quina dissort
si la vida ara et jaquia
"Desvalguda sense tu,
moriré si tu mories!
Però una cura jo conec
amb què reviscolaries:
"La cremor que et consumeix
d'amor és, que així t'enerva;
per guarir, hauràs d'esquinçar
l'eixorc vel que te'n preserva.
"Cap remei no té virtut,
fóra en va tota ciència,
si en gresol immaculat
no es fongués tal vehemència.
"Cuita, doncs, a apaivagar
el neguit que et don fretura
en donzella complaent
radiant de formosura"
Tal digué, i com un soldat
novençà i en guerra espúria,
vaig entrar en hesitació,
inexpert en la luxúria:
Si em temptava amor i instint
a cercar una amistançada,
per temor i castedat
tota fruita era vedada.
Ella tost endevinà
el recel que m'era trava
i la causa del refús
amb què a Venus desairava.
Somrient, se m'acostà
i escarní:"Virtut o vici,
que una brossa tan banal
t'encomani tal suplici?
"Tinc sospita que del goig
la vergonya te n'aparta
i dels fruits del paradís
impedeix de sadollar-te.
"De beneits és, jove ardent,
ser en presó tement ser lliure,
posant reixes a l'amor,
com si viure fos 'no viure'.
"O potser t'excusaràs
dient: 'Jo què més voldria?
si trobava aquella amant
que el meu cor tothora ansia...'
"Et creuré si ets més gosat:
qui no cerca mai no troba.
Fes camí a Remiramont,
pelegrí d'una amor nova".
Monestir dels meus anhels,
ja de lluny l'ànima exulta!
En la cort del bell amor
a una verge retré culte...
Allí sí que vaig trobar
la donzella més preclara:
ulls de mora, dolç esguard
i la més serena cara.
Tant me'n vaig enamorar
i ella tant m'aconsolava,
que aviat vaig ser guarit
del neguit que em corsecava.
Però un mal fat enverinà
el meu goig de gelosia...
Resto sol, sense el consol
de la seva companyia.
Amics meus, deu-me conhort,
no m'abandoneu encara!
Vaig llanguint d'enyorament
de la més serena cara..
Autor(es): Anònim
