Poema sense acabar

Xavier Ribalta

Quin doll d'aigua a la font
Ara que és vespre,
I la lluna s'afanya a pujar la carena!
I ronda el ca fidel a la serena
Perquè el seu amo capritxós i destre
Plau-li besar l'amada sota la lluna al vol
En el porxo del barri de la masia quieta
Adormida pels grills,
Missenyors de la cleda i dels pins.

Quin doll d'aigua a la font
Ara que és vespre,
I el vent també és a joc.
I els romanins només, desperts, escolten,
Perquè demà al matí puguin parlar d'amors
Amb les farigoleres fins l'hora de la sesta,
Que és quan reposa el pou,
I canten les cigales esguardant la ginesta,
I ells agafen el son.

Quin doll d'aigua a la font
Ara que és vespre,
I la lluna ha assolit les cimes cobejades,
I l'estrella primera
lluerna dels camins
És perduda entremig les immenses miríades
I als confins de la terra
Tots els enamorats es besen i s'estrenyen,
De l'una a l'altra serra.

Quin doll d'aigua a la font
Ara que tot és nou perquè la lluna és plena.