Post coitum tristesse
I de sobte ens molesta fins la vida,
la sabem plena de fang i bassals,
som conscients que l’absurd no té mida
que som xais avançant a cops de pals,
que avui per mi has estat sols una dida,
i jo per tu un fanal entre els ravals,
i que tots dos hem escoltat la crida
que escolten amb deler certs animals.
I ara voldríem just ser a un altre lloc,
que aquest silenci es torna massa espès,
com si un pantà caigués damunt del foc
i ja ni déu cregués que ha estat encès.
I tu ja saps que d’aquest enderroc
alguns en diuen post coitum tristesse?
I ara el temps ens avança a poc a poc:
és un cargol, un coix, un malentès,
un diumenge a la tarda, un cel tot groc,
somiador que no somia res.
I ara voldria moure’m i no em moc,
voldria el cel lliure que vol el pres,
ser aquell gat que fuig si li ve un roc,
matar l’angoixa de negar-te un bes.
I tu ja saps que d’aquest enderroc
alguns en diuen post coitum tristesse?
Autor(es): Roc Casagran,Mireia Vives/ Borja Penalba
