Potser, potser

Rah-mon Roma

Esperava amb il·lusió, sempre,
que em vinguessis a buscar.
Abans eres puntual, mentre
ara no sé quan vindràs.
—Potser, potser, potser sí potser no arribaràs.

T'hauré de regalar un bon alarm clock,
és el que et trobo a faltar…
Tot i que amb mi et mostres fred, i un poc
el teu cor sembla un gelat.
—Potser, potser, potser no,
potser estic enamorat.

Jo no sóc cap caramel de sucre,
que tu sempre m'ho has dit.
Sembla que siguis només la lluna
el diari que has llegit.
—Potser, potser, potser …no!,
en llegeixo un de Rupit!

L'estiu no és pas igual que l'hivern,
és per això que t'ho dic.
Que ets tan simple, i ets capaç de
vestir pel juny un abric.
—Potser, potser, potser sí;
me'n posaré un de setí.

Ara sé que ets cagadubtes, tu,
abans no ho sabia pas;
sord, tancat, barrut i ximple, tonto:
jo amb tu no m'hi vull casar.
—Potser, potser, potser no,
però potser ho faràs demà.