Quan et miro
Potser és veritat que no existeix el mar
i els teus ulls i el teus cabells són un miratge.
Potser és veritat que no hi ha guia ni camí
i no té principi ni final el nostre viatge.
Potser és veritat que anem saltant de cos en cos,
de vida en vida
i que ens anem oblidant i retrobant
com fulles riu avall,
com gotes en un vidre.
Només sé que quan et miro.
Floreixen les estrelles, quan et miro.
Quan et miro.
Hi ha pluja a les estepes, quan et miro.
I no tinc dubte de qui ets i de qui sóc,
que som amor per sempre i des de sempre
fent-nos costat entre mil mons.
Potser és veritat que no existeix el sol
ni existeix aquest perfum que porta l’aire.
Potser és veritat, que al capdavall, només som il·lusions,
joguines d’un Déu boig que juga amb les galàxies.
Autor(es): Pep Lladó
