Quan s'esgoti el fulgor del teu cos perfecte
Quan s'esgoti el fulgor del teu cos perfecte,
els efluvis sensuals del teu caminar altiu,
no quedaran per a tu més que les hores buides,
lentes, exemptes de consol.
Quan vulguis retrobar els records i les hores
et costarà reunir les engrunes disperses,
confoses en el temps, lloc i companyia,
perdudes en la cega obsessió de fugir.
Et contemplo ara, quan t'afalaguen hores caldes,
corrent enlluernada rere ta pròpia febre;
fugint cap endavant de la teva por trista
de no tenir-ho tot sense renunciar a res.
Potser pensis en mi en les cales descobertes
amb l'obligada absència dels meus ulls sorpresos,
en tants sopars sense els meus peus sota la taula,
en tantes nits d'amants sense xisclar un "t'estimo".
Quan s'esgoti el teu temps, als llençols de tants llits
s'haurà esvaït l'olor del teu sexe tant càlid.
I molt probablement, tots aquells dits ansiosos
hagin també oblidat la teva àvida pell.
Quan s'esgoti el meu temps, quedaran els poemes
i unes cançons que ja no parlaran de tu.
Em sorprendrà la mort veient la mar a l'alba
amb els ulls amarats de gavines i llum.
Autor(es): Carles Ferran
