Quan vivia a la ciutat dels amants
Quan vivia a la ciutats dels amants
cuidava un petit jardí tancat,
des d'in veia matinar els artesans,
duent les seves obres al mercat:
Vidres pintats,
amb marcs d'estany
tot decorats
amb esmaltats,
que al sol lluïen com un miratge
estrany,
i jo em perdia dins de dons realitats.
Adormit per una pedra de bruixot,
vaig seguir una lenta processó
pel lloc conegut com "Camí d'Escardot",
descalç, resant fins oblidar
tota oració.
Al final dels límits d'aquella ciutat,
vaig trobar una llàntia encara cremant,
amb un gravat que deia: "Pels
qui han fracassat"
escrit dins d'un sol que s'estava ocultant.
Del capvespre a l'alba és quan
se sent tocar
la campana que ens crida a començar,
i veus el llamp.
Assegut en el turó més isolat,
fascinat per l'univers que veig
al meu voltant,
sempre intacte, com tot allò
que és innat,
que et deixa una senyal quan et
passa fregant.
Oh, visions!
Llit frondós
on canten junts
tots els colors.
Mou les teves ales, mou-les
fortament!
Ja sigui fosca nit o et sembli
el gran final;
vola sobre aquest món fosforescent
on sempre et trobes sol tu amb
el teu fanal.
És què no veus com ara brillen
els meus ulls?
Les flors que ja han nascut per
entre els meus esculls?
La nostàlgia em guia fins a primer prat
on el sol transforma en llum l'or
que dorm al sembrat.
Del capvespre a l'alba es quan
se sent tocar
la campana que ens crida a començar
i veus el llamps.
Autor(es): Xavier Baró
