Quart de lluna minvant
Encara sento bategar aquell silenci a la mà,
de l’horitzó a l’inrevés, d’un calaix al teu cap.
Diu que el record, quan ja no hi és, fa aquella olor de casa buida que ens fa de perfum,
que, simplement, passa de llarg el tren dels dilluns.
Camina el pols com si no fos el mecanisme constant
d’algun rellotge aturat al quart de lluna minvant.
La cara oculta de la sort és com una moneda que cau de cap per amunt,
quan juguen l’ànima i el cos, i van tres a un.
Carrers on volen llençols,
on la bellesa penja estesa dels balcons.
A les ciutats on no hem comptat mai els terrats,
on hem viscut, on hem trobat
paraules que es fan un nus
a les persianes enrotllades del discurs
d’un emissari que no sap on cau el nord
d’aquell país on soc el sord.
Encara guardo el vell estel que ens fa mirar sempre a dalt.
Un fil elèctric creua el cel i fem un càlcul mental
de divisions, constel·lacions i un bon grapat d’altres
receptes per veure-hi més lluny.
L’últim que ho tanqui tot amb clau i apagui el llum.
Carrers on volen llençols
on la bellesa penja estesa dels balcons
a les ciutats on no he comptat mai els terrats,
on hem viscut, on hem trobat
paraules que es fan un nus
a les persianes enrotllades del discurs
d’un emissari que no sap on cau el nord
d’aquell país on tots som sords.
