Ramon Freixa
Natural sóc de muntanya
i a Vallcebre sóc criat;
i a mi em diuen Ramon Freixa
i amb raó em queixo
sempre en so estat desditxat.
Tant si em queixo
com si no em queixo,
no em queixo sens raó.
Jo em queixo d'una donzella,
hermosa i bella,
que me'n té robada l'amor.
Jo de dia encara en passo
tan sols pugui treballar;
quan se'n ve cap a la tarda
i al cor em falta,
no puc beure ni menjar.
I a la nit jo la'n somio,
d'un gran prompte sóc despert;
trec el cap per la finestra,
això és cada vespre,
sempre em sembla que la veig.
La seu mare n'és la rosa
i el seu pare és el roser
i ella n'és Ia ponzelleta,
gracioseta,
que potser jo colliré.
De la seva cabellera,
si en pogués tenir un cabell,
a Madrid l'enviaria,
amoreta mia,
per fer-ne un present al rei.
EI seu pare i la seu mare,
ara s'han deixat de dir
que la seva cabellera,
hermosa i bella,
no es pentina per a mi.
Si es pentina que es pentini,
mai se'n pugui pentinar;
sinó és una serà l'altra,
la flor més alta, de minyones prou n'hi ha.
De minyones prou n'hi ha.
De minyones prou n'hi ha.
Autor(es): Popular
