Rapsòdia
Avui ja he oblidat
el nom que ahir tenia,
de quan vivia casat
amb la més bella fadrina.
No teníem res especial,
tots dos descansats vivíem;
era fàcil somiar,
en la Fortuna crèiem.
Un dia, a l'hora baixa,
en fou la desgràcia mia,
vaig tenir una pendència
amb un Guàrdia de la vila.
Ell m'amenaçà, armat,
jo li vaig llevar la vida,
i sa sang, del cor brollant,
ma desgràcia ja advertia.
N'era serf del poderós,
del cor dur que sentencia.
Perseguit sóc com un gos,
per la Guàrdia, nit i dia.
Veient-me avorrit pel món,
encalçat per la Justícia,
vaig omplir el passat de pols,
i al meu amor, que perdia.
Un dia, necessitat
del que tot home ànsia,
vaig endur-me d'un hostal
tots els diners que hi havia.
Un poema hi vaig deixar,
era l'únic que tenia,
per la dona de l'hostal,
creient que ho apreciaria.
I és per 'xò que l'endemà
vaig tornar-hi en ple dia,
"lo bell no es pot oblidar"
em deia, i mig somreia.
"Maleït sia el poeta,
m'ha robat tot quan tenia!"
Ja al Déu Poderós li prega
fer un infern de ma misèria.
Mirant-la als ulls mesells
vaig sentir el mos de la vida,
i el desbocat crit del vent,
d'un demà que ja no tindria.
"El que us dec heu corromput.
Mestresa, posau podrieu
en el llibre de lo perdut,
juntb amb la flor de ma rima."
I així passen els bons anys,
els millors anys de la vida,
tastant sols lo gust del plany,
veient sols la llunyania.
Just ahir, abans de l'ocàs,
sento uns ulls que fixe em miren.
Primer sóc en disparar,
i el portal de mort obria.
I ara jauen sense jorn,
per el llamp que treu la vida.
I jo m'enfonso dins del món,
en la nit que no té dia.
Autor(es): Xavier Baró
