Rèquiem per una vida

El Nota

Em mossego les mans quan camino entre els meus encants. Perdo la noció del temps. Mastego. Escupo dents amb sang. Em quedo en blanc. Un semàfor en vermell. Un cap buit sota un cervell. La poma de Guillem Tell, jo... trama trasbalsada tràgica, ara trec els trucs, trist thriller tripulat pel trepa direcció al tròpic, catastròfic com l'MD-82, que les ombres negres se m'enduguin. Psicotròpic estat, deliri, inconformitat, tòpic: declivi líric, debilitat, límits. Química, música, atrapat. Pentagrama dibuixat a cada passa que efectuo. Actuo en un teatre esplèndid amb un decorat magnífic. Dramàtic argument amb un guió bastant patètic. Còmica interpretació i de fons segueix sonant la mateixa cançó. M'ofego en el pacífic. Violents atacs d'insomni fan escala dins la meva habitació. Cremo una altra pàgina buscant una sortida, això tan sols és un avís. Rèquiem per una vida.

Putrefacte és l'acte de pactar amb la necessitat d'un acte. El tacte petrificat com el contacte de l'aigua amb el magma. Contractes, compactes... Atès a les conseqüències que impacten. Imatges intactes de principis ètics. Valors tètrics... Els meus budells juguen al Tetris. Trist testament de pensaments idíl·lics. El sol crema la pell de jornalers famèlics. Surten cucs del meu melic. Escric sobre un fons negre com negre és el fons en el que estic. Poc espero amic, el "click" ofega el teu desig de treure't del mig. El maig ja no és roig i no estic boig. El meu pit mira el sostre i m'han creuat els dits. Com si fos el fum el súmmum del perfum, ensumo la ferum de cadàver a la metròpoli del fòrum. Cossos autònoms sense projectes comuns, com uns presos al mòdul separats per diferents murs. En resum, sense sortida. Això tan sols és un avís, sense permís, o el final de la partida. Rèquiem per una vida.

Tan sols espero un viatge fugaç i que s'esborri el cel ras perquè torni la tempesta. Penso en la festa que m'espera allà dalt o allà baix cada cop quan tanco la finestra. Que el pinzell del meu braç dibuixi el traç del bell pas del temps que a cada pas ens defenestra. En la incomoditat d'un tren antic passo les pàgines d'un llibre d'un escriptor maleït. Es manifesta el ritme biològic d'un final tant tràgic, físic alhora que psicològic. El meu refugi en qualsevol lloc fins que estossego. Què et puc dir si fins i tot amb un got d'aigua m'ofego? M'enfado amb les ombres del passadís! Somio amb el paradís. Això tan sols és un avís... Fa sis dies que no em poso ni "cego" i no en tinc ni ganes, tan sols espero...