Retrat d'un amic
Quan sol em sento, esperits de vi em consolen
refent desesperades esperances d'un nou camí.
I se'n va la por momentània d'epil·lèptics impulsos
que em traeix sovint.
I desconsol no envejo, prou pena tinc de ser com sóc.
Fins que noves circumstàncies, potencials trasbalsos
m'esclafin de nou i m'adoni, sobtat,
amb repentina duresa que estic sol, altre cop.
I desconsol no envejo, prou pena tinc de ser com sóc.
Sol, altre cop.
