Retrat d'una flor moribunda
Despunta l'alba dintre la seva alcova impia,
on balla de sol a sol l'oblit amb la melancolia.
Hi ha uns ulls que no brillen ja com la llum de les espelmes,
i passeja la desil•lusió pels carrers de la impotència.
Jo et canto aquesta cançó
per aniquilar la por;
se'm posa la pell de gallina.
Sé que algun dia tornaràs a volar,
fes un crit ben fort per la llibertat.
Trenca les cadenes i desentela el mirall,
de nou un sol t'il•luminarà.
No hi ha cap Déu que li hagi escoltat les pregàries.
Sempre pagant els plats trencats de la seva ràbia.
El seu rostre, un retrat, maquillat de ignomínia.
Una flor que no té color, una rosa amb espines.
S'esquerda la seva raó,
convivint en un malson.
A punta de navalla li roba el seu cor.
Sé que algun dia tornaràs a volar,
fes un crit ben fort per la llibertat.
Trenca les cadenes i desentela el mirall,
de nou un sol t'il•luminarà.
I pel matí, desenllaça el seu somni,
i la batalla està a punt de començar.
I la justícia, on està amagada?
Es riu a la seva cara i això ja s'ha d'acabar.
Sé que algun dia tornaràs a volar,
fes un crit ben fort per la llibertat.
Trenca les cadenes i desentela el mirall,
de nou un sol t'il•luminarà.
Sé que algun dia tornaràs a volar,
que t'acompanyi l'amor, el riure i la pau.
I que acoloreixi el teu camí pas a pas,
de nou un sol t'il•luminarà.
