Retrovisor
Fàcil de sorprendre,
fàcil de comprendre,
tan difícil que no puc eixir.
Fàcil de no creure,
fàcil de no veure,
tan difícil de substituir.
I pense, que la corda en
què penjava el teu hipnòtic blau,
és una confusió
de l’existència,
retrovisor
fet d’esperança.
Més fotografies
per retindre els dies
en una estació que no ens bevem.
Màquina d’escriure
que en l’ànima dens xiscles,
de interrogacions omplim cendrers.
I pense, que la corda en
què penjava el meu somriure, el teu somriure
és un sol amarg,
un cafè radiant.
I vindré amb una nit encorbada en la mà,
una nit que em va créixer entre el cor i els pulmons,
i té uns pètals ardents, la rosada asfixiada,
i li agrada repetir, repetir trajectòria.
I em sent estúpid i els estúpids no m’entenen.
I vinc amb la fragància del caos descalç,
les butxaques dolgudes de collir camins,
uns camins inventats que em bloquegen el pas,
l’emboscada de l’ombra del propis sospirs.
I em sent estúpid, i els estúpids no m’entenen.
