Romanç de Don Simó
Vaig a contar-vos una història
d'un rector que li deien Don Simó,
que era tan alt i tan gros
que per on passava el seu cos
a tots cridava l'atenció.
Però, entre manteu i sotana,
fera fosca o fera vent,
feia fugir a la gent,
pensant-se que era una tartana.
D'altre modo, Don Simó
sempre fou molt bon subjecte,
però tenia un defecte
de gran consideració:
rotava d'unes maneres
i es tirava uns pets tan grans
que no n'hi havia cristians
que al seu costat estigueren.
Per eixa mateixa raó
no tenia mai criades,
pues fugien assustades,
perquè els causava aprensió.
Però, molt ben recomanà
per una agència, la donzella
Manuela, una xicona canella,
un dia es va presentar.
Ja la varen avisar
dels defectes del rector,
però ella, de molt bon humor,
aixina va contestar:
- Si és això a soles,
això no és res,
s'ajuntem jo i Don Simó
i a vore qui pot més!
A la badia, només arribà,
fou molt ben rebuda,
li donaren la benvinguda
i acabaren de dinar.
Estiguent ella a soles,
arreglant el seu quartet,
quan en la sala sent un pet,
ella va i se n'aventa un altre.
Per eixa mateixa raó
quedà el rector estranyat,
pues no estava acostumat
a tindre contestació.
Des d'ahí en avant,
igual de nit que de dia,
en la casa pareixia
que estaven bombardejant.
Si Don Simó se'ls tirava
com si li eixiren dels ossos,
del mateix modo, o més grossos,
Manuela li retrucava.
Per fi, un dia, el rector es mosquejà,
de vore la competència
que, en qüestió de flatulència,
li feia la crià .
I a Manuela li va dir:
- Si has pensat en provocar-me
i posar-me a mi en apuros ,
ben guardats jo tinc 100 duros
i els trauré per a jugar-me'ls,
i si és que te'ls vols jugar
a qui es tira el pet més gros,
vés preparant el teu cos
que a mi no m'has de guanyar!
- Sí senyor, me'ls jugue!
Quan vosté vulga, voldré jo!
No es crega Don Simó
que a mi això em fa por!
Un ratet abans de sopar,
aprepararen en la cuina
un llibrell ple de farina
d'eixos grans de pastar.
Acabaren de sopar
i començà la prova.
El rector s'alçà la roba
i al llibrell es va assentar.
Tremendo fou l'esclafit,
gran polseguera armà,
tota la casa retronà
i el llibrell quedà buit.
I somrient, del llibrell
es va alçar,
pensant que aquell pet
ningú el podia igualar.
I a Manuela li va dir
tot ple de confiança:
- Si no has perdut l'esperança
ara a tu et toca esclafir.
I tornaren a arreglar
el llibrell de farina,
que omplia quasi tota la cuina,
i Manuela es va assentar.
Un minut hagué de treva,
i com si fóra una tromba,
com si caiguera una bomba,
aixina fou, mare meua!
S'armà la gran tremolina,
el llibrell va rebentar,
i els trossos varen tirar
el barandat de la cuina.
El rector s'havia quedat
com si estiguera mut,
pensant que havia perdut
tot allò que s'havia jugat.
I corrent encà se'n va anar
i va agarrar una llum,
i li va alçar la roba a grapats
i encara va vore dos forats
que tiraven fum.
- Qui ho havia de dir,
cara de quatre collons?
Com t'havia de guanyar
si tu tens per a disparar
una escopeta amb dos canons?
Autor(es): Popular
