Romanç de picat

Cànem

Sempre estimaré la tarda
que vaig veure aquells ulls negres
que encomanen llum i calda
com el sol damunt les pedres.

El misteri de la nit,
la saviesa de la terra,
la candor del colomí,
tot plegat en la presència.

—¿Què m'encerques Bertomeu?
somrient em demanava.
—L'ama d'un jardí sense arbres
i la clau de l'alta tanca.

—Mariner de ribes brunes,
¿ara lloes les roselles?
Les roselles són en terra
i no són tothora enceses.

—Dona i raig que m'enllumena,
i la més fosca frisança,
em fas goig i la paüra
del desig que ara m'atansa.

—¿Quin neguit et pren encara?
I jo prest li contestava:
—Fes un gest i com la dalla
abatràs les tiges d'ànsia.

Un cel de taques vermelles
amb la fosca disposada,
l'avalot d'ànimes plenes
i el deler que ens traspassava.