Romanço d'en Vinaixa
Granollers té amb en Vinaixa
un personatge incordiant,
hi ha qui l'ha menyspreat sempre,
hi ha qui el segueix admirant.
Mil vuit-cents vuitanta-sis,
Ermengol Vinaixa i Gaig
neix, de Francesc i Polònia,
a Esplugues de Llobregat.
D'Esplugues va a Barcelona
i el xicot es fa grandet
i deixant l'adolescència
ja és un home dret i fet.
Lliberal, jove i romàntic,
cinc anys visqué a París;
cresqué el seu sentit bohemi,
amarat tot ell d'encís.
Torna i viu a Canovelles
i després a Granollers
amb sa mare, "que com ella
en el món no n'hi ha cap més".
Publiquen els seus dibuixos
l'Esquella de la Torratxa,
Cigronet i Pulgarcito
i la Campana de Gràcia.
I dalt d'una bicicleta,
relíquia de temps passats,
amb una càmera antiga
va fent fotos pels mercats.
Canovelles, Santa Eulàlia,
Cardedeu, Llinars, Lliçà,
Samalús, Marata i Caldes
bé que el deuen recordar.
I si algú ha oblidat les fotos
o el fotògraf, no ho dubtem:
recorda la bicicleta
del temps de Matussalem.
Al darrera roda grossa
i molt petita al davant,
tot i estar atrotinada,
és "de la marca de l'ham".
Pinta, dibuixa i retrata,
es guanya la vida com cal;
i ell, que és bohemi i romàntic,
es fa del partit lliberal.
Granollers té amb en Vinaixa
un personatge incordiant,
hi ha qui l'ha menyspreat sempre,
hi ha qui el segueix admirant.
Però, senyors, vingué la guerra:
morts, ferits, molt d'enrenou,
però el pitjor per a en Vinaixa
començà l'any trenta-nou.
Va passar una temporada
a un camp de concentració
i a punt de deixar-hi els ossos,
després vingué la presó.
Al sortir de la Model
va trobar el pis ben buit,
ni fotos, ni bicicleta,
ni el seu arxiu de dibuix.
I la mare ja enterrada:
gana fred i soledat.
Se li va tancant el cercle
i ell és dins, acorralat.
S'ha acabat el tirar fotos,
s'ha acabat 'nar pels mercats,
ell i el seu món són uns nàufrags,
no minven les tempestats.
Qui li publica els dibuixos,
va trobant-los antiquats:
ja tens el pobre Vinaixa
sense feina i buit el plat.
Ara, quan més dibuixava
portes, ponts i finestrals,
recorrent en solitari
Granollers i els seus verals.
Sense cap mena de feina
enlloc s'està gaire bé;
per treure l'ànsia i l'angúnia
es llença a vagar pels carrers.
De primer ven els dibuixos
a les seves amistats,
i estableix l'itinerari
que, metòdic, sempre fa:
Carbó, López. Ramoneda,
Puchades i l'Arimany,
la Fonda Europa i en Sitges
i el mateix Xim de l'hostal.
Per "la divina pesseta"
fa de model per pintors,
per dibuixos a la ploma,
per fotògrafs i escultors.
I arriba la davallada:
d'abstemi i vegetarià
a ser un home a la deriva
hi ha un sol pas, però ell el fa.
A canvi dels seus dibuixos
demana un xic de menjar;
en lloc de pa, vi li donen
"perquè pugui oblidar".
I en Vinaixa que era un home
sempre tan independent,
esdevé un pidolaire
i un got de vi el fa content.
Pels bojos fan manicomis
i pels malalts hospitals,
fàbriques per la gent sana,
pels creients fan catedrals.
Però per tots els incompresos,
artistes d'un món que és nou,
com que a tot arreu fan nosa
els hi fan taüts i prou.
En Vinaixa sols volia
simplement viure el present;
el futur no conta gaire,
bon bohemi incontinent.
"Divines, divines cuixes
que t'aguanten" deia ell,
quan passava una xicota
que li semblava un joiell.
Mig sarcàstic mig flegmàtic,
sincer, jovial, fantasiós,
preferia que el prenguessin
per boig abans que seriós.
Esperpèntic de figura,
llarg i prim i escardalenc,
paper i llapis sempre a sobre
i l'abric estiu i hivern.
Quan ja està a les acaballes
va a l'asil de Granollers,
dos anys de sentir-se útil
ajudant sempre als demés.
Mil nou-cents cinquanta-quatre,
al Novembre, dia sis
fruit d'una tuberculosi
en Vinaixa va morir.
El dia que l'enterraren,
un dia gris i plujós,
el seguí la comitiva
de dos persones, sols dos.
Un és pintor i l'altre músic,
cap i cua són del dol;
gràcies Garrell, gràcies Ruera
per no haver-lo deixat sol.
Ai, vila de Granollers,
qui t'haurà tapat els ulls,
que ignores els que són lliures
i als mesquins prou bé els aculls.
Granollers té amb en Vinaixa
un personatge incordiant,
hi ha qui l'ha menyspreat sempre,
hi ha qui el segueix admirant.
