Cançó de Son Coletes [o Sa cançó de Son Coletes]
Sa cançó que escoltareu l'ha feta Guillem d'Efak,
més de mig manacorí i fill d'Antoni cremat,
la va fer a Son Coletes una horabaixa de març
déu vulga que durant molts d'anys pugui anar-hi caminant.
L'any 1450 pitjor fou que el de sa fam;
els rics mengen pa de xeixa diuen ses dones plorant;
els rics mengen pa de xeixa i per noltros sols no hi ha mestall;
Lo Tort Ballester ho escolta i li envest cap a ciutat.
I era una colla de veure, tots eren manacorins,
fent-se costat un amb l'altre anaven arreplegant amics:
si coratge té en Mates, més en Fullana i en Gil,
en Nadal i en Mascaró, en Guinovart i en Fornit.
Lo Tort Ballester els comanda, perquè era el més decidit.
Per donar compte al rei a Nàpols varen anar,
i el rei les dóna penyora de que tot s'arranjarà;
però els senyors de casa bona ni al rei volen escoltar.
Tres anys lo tort Ballester els tingué acorralats.
I era una colla de veure, tots eren manacorins,
fent-se costat un amb l'altre anaven arreplegant amics:
primer s'hi ajuntava en Mates, llavors en Fullana i en Gil,
en Nadal i en Mascaró, en Guinovart i en Fornit.
Lo Tort Ballester els comanda, per lliurar els mallorquins.
Set-mil cinc-cents sous donaven els nobles a qui el matàs;
feren venir mercenaris, moros i napolitans;
calaren foc a les cases i s'afartaren de robar;
llavors arribà la venjança, color de vi i de sang.
I era una colla de veure, tots eren manacorins,
si ho eren els condemnats també ho eren els botxins:
primer mataren en Mates, llavors en Fullana i en Gil,
en Nadal, en Mascaró, en Guinovart i en Fornit,
i lo tort Ballester el penjaren escorxat de viu en viu,
i escamparen els seus trossos pels entreforcs dels camins.
Després d'aquesta endemesa tot romangué com abans:
els pobres, més bocaclosa i més vídues plorant, plorant;
i no ploraven per elles, ploraven pels seus infants.
Sa cançó que heu escoltat l'ha feta Guillem d'Efak,
qui demana a déu que el poble no tingui mai més tirans,
i que mai més no hi hagi guerres, ni lluites entre germans.
Autor(es): Guillem d'Efak
