Salta del tren en marxa
Quantes, quantes, quantes vegades no has sentit el buit,
i, com un imant xuclador,
a passes lentes i pesades, però imparables,
t’ha abocat al forat, gola fosca incombatible, profunda,
forat del pou, sense fons,
i, atret per una força rutinària,
curiós de tocar el fons,
t’hi has llançat.
Desertor.
Quantes quantes quantes vegades
no has sentit la mort, palpant-te de nit, somrient-te de dia,
solució infinita de tristeses.
Quantes vegades has escoltat,
llunyanes, les campanes, i seduït, encisat pels batecs a mort,
has desitjat que sonessin per tu. Submís.
I quantes, quantes, quantes vegades,
tanmateix,
has decidit, combatent les pors,
éssers malfactors de l’autoodi,
saltar l’abisme, suspès tot just d’un fil d’intuïció,
i has escalat precipicis, sobrevolat estimballs.
I sí, has caminat, pas a pas,
deixant el corc de la misèria pròpia
atordit,
sense respir, moribund. Soterrat.
I, un cop més, emprèns el gir:
què hi veus allà davant,
que només mires enrere?
Salta, salta.
Salta del tren en marxa…
