Si ella estimés mon cant
Si ella estimés mon cant, jo cor tindria
i em sentiria alegre i solaçat,
prô a menystenir-lo em trobo decantat
car ma dama, que adés s´apercebia
del que jo dic, no em mostra benvoler.
A penes entre els bons em sé valer;
ja no sóc com abans, xalest galant
que ella el llaç que ens junyia, va segant.
Ai las, sóc mort remenbrant com vivia,
gojós, alegre, jove, enriallat !
Quan em veig de la joia bandejat,
per poc mon cor no es desesperaria.
Doncs els meus ulls , com la podran haver
si ells i jo perdem aler i poder?
pel mal que ella em va fent, vaig sangflotant;
no tinc conhort, només sóc dol i plant.
Bella dama, que bé que em semblaria
que jo vencés aquesta humilitat
que ara em mostreu i mai no he recercat !
Si el meu amor en tort res no el canvia,
no és pas de dret que em serviu malvoler.
Vós sabeu prou, car en teniu poder,
que si vós i l´amor ferint-van,
jo no el podré endurar aquest mal que em fan.
Bell dolç amic, ben poc que ploraria
el vostre cor cortès i aciençat,
si sabéssiu quina és ma voluntat:
per vós jo sóc millor que no seria.
I no cregeu que minvi el meu voler,
car sense vós no tinc plaer sencer.
Poc podria cedir a cap altre amant,
que en gatge us deixo un cor sempre anhelant.
Hi ha, però, gent de gran traïdoria,
que besos, joia i goig mai no han tastat,
que ens combaten: jo en tinc el cor irat,
car sense vós, no sé pas si viuria.
Em mi torneu, més noble, a prevaler,
jo vindré a vós quan m´ho fareu saber,
malgrat els qui el dany nostre van cercant.
Ser lluny de vós, quin sofriment tan gran !
