Sort
Sort del vent quan tot és calma,
que ens remou l'alè i la sang,
quan escampa a batzegades
ombres fosques, mals estranys.
Sort del foc si a fora glaça,
de l'abric gruixut i els guants,
dels barrets i les bufandes,
de poder anar ben tapats.
Sort del sol a l'hora baixa
que separa el cel del mar,
d'un esquitx de llum que acaba,
d'una nit per endavant.
Sort de les converses llargues
i els cafès havent dinat,
quan es paren els rellotges
i la pressa no té tard.
Sort de riure, de vegades,
si la por traça paranys,
per fer fora les tronades,
per confondre els temporals.
Sort de tu que a les pujades,
quan es fa el camí més llarg,
em somrius i em dones aire,
sort de viure al teu costat.
