Sota del soroll
No hem tingut futur ni fe, hem cremat esglésies i hi hem pixat.
Fixa't si ha plogut que ja alguns morts hem oblidat.
Vam cremar com mistos, vam fer llum, vam xiular, vam tronar!
Tot ens era igual, no hi havia deutes, ningú no vindria pas a cobrar.
Hem pujat salvatges, ens han volgut lligar i no han pogut.
No han sabut domar-nos, ni els hem deixat dir-nos com viure.
Sempre a punt pel riure, per cridar, per saltar al descontrol!
Sota del soroll, jau i creix, rebenta, allò que ens alimenta la llavor.
No és que hàgim perdut el rumb, és que ens era igual on anar.
Ens han inflat a hòsties, i encara no sabem on som.
No hem cregut els astres, ni els infants, ni els gurús, ni els divans!
Què ens han d'explicar, vés, si tard o d'hora tots ells, uns i altres, moriran.