Submergit en el riu (qui estima l'aigua)

Xavier Baró

Ella està nua llegint William Blake,
en el cos senyals d'espines de l'edèn;
i una tempesta en un cel transparent
creua el seu rostre bell, lànguidament.

Quan ella es troba en braços de l'amant,
la lluna negra em porta el seu cant,
que l'eco escampa per la immensitat,
el gran paisatge de la soledat.

"Si quan et dones estens una mà,
tot el que naixia bell morirà en va.
Oh, amor meu, tinc el nom de l'amant
que és dolç als llavis,
però tu ets el meu cant."

Aquest desert que mai he abandonat,
m'ha donat perles quan l'he conreat.
Només per tu l'he gosat travessar,
només per tu he gosat olorar.

Cada flor que es 'nava evaporant
en el moment que m'hi anava atansant.
Els oceans abandonats pels vents,
han forjat el meu cor i pres els rems.

I ella és ara en braços de l'amant,
la lluna negra m'ha dut el seu cant.
Això és tot el que ara m'ha quedat:
El gran paisatge de la soledat.