Tardoral
Ja la tardor rovella els arbres i els sentits,
oh maduresa plena de dol i desengany!
El cor batega, encara, fent rítmics sos oblits,
com colliter de roses que cent amors marcits
sense recança plany.
El món, extern, s'esfulla dins d'una boira d'or
i al seny la sang pareix que, alhora, es torna llum.
Una serena pluja devalla com un plor
pel goig que ahir tingué i avui reviu al cor
tan sols com un perfum.
Roja la fulla un dia més verda que la fel;
la virior perduda que adés lluí l'estiu,
l'home es nodreix, com l'arbre, sols de sa pròpia arrel,
dressa nuets els braços tràgicament, al cel,
i enyora, espera... i viu!
