Tomas Artola Bernat
Artola és l´ú,
com ell ningú.
Al cantó del meu carrer
hi ha una porta amb un forat,
i no és per a que entre el gat,
que el pobre ja és al sequer.
És perque hi ha un veí
que a l'ama li fa la rosca,
i pel forat, a la fosca,
li ensenya el seu pixaví.
Que si, que si,
que li ensenya el pixaví.
I ella que és molt graciosa
i n'entén prou de l'assumpte
recorda el marit difunte
i li diu amb veu melosa:
-No cregues que jo sóc boja.
Ja t'he comprés la intenció.
Vinga, puja pel balcó,
pixaví de fava roja!
Que si, que si,
que li ensenya el pixaví.
I cada nit la mateixa.
Però una nit la veïna,
una envejosa fadrina,
es va assomar a la reixa
i amb veu quasi celestial
va dir: -Després d'eixe vol,
passa, pixaví, el sequiol
que ací hi ha una altra marjal.
Que si, que si,
que li ensenya el pixaví.
