Tots som res
Quan el somni m’emportava més enllà del llit,
m’enlairava cel amunt cap al negre teixit.
I comptava amb la mà els planetes on dormir.
Només n’hi ha un per mi.
Al meu món s’hi condemnava qui no era feliç.
Nens volien tenir gana, reis buscaven pis.
Animals ensinistraven els humans més fins,
no hi havia cap país.
Fàbriques fan roses sense espines,
són armes de comprensió massiva.
Gent corrent mentre el metall s’oxida,
i els ulls que ploren, ploren de riure.
Al meu món no s’hi curava, no es podia ferir.
No hi havien grans profetes, només gent humil.
Llibres cultivaven la inventiva dels petits,
sobren riures i amics.
Fàbriques fan roses sense espines,
són armes de comprensió massiva.
Gent corrent mentre el metall s’oxida,
i els ulls que ploren, ploren de riure.
Som res i tot,
compartint l’alè se’ns oblida el temps,
ens reunim qui queda i clama viure una mica més.
Perquè som res i tot,
amb el cor despert s’esvaeix el fred,
ja que l’aire glaça fins la pell aquí dins l’univers.
