Treure el cap

Bremen

Si aguantés un altre hivern
per resoldre tots els dubtes,
el mes de març trauria
el cap entre el sembrat.
Una nit freda i abrupta,
llampant entre aquest blat.

Tots els seus plors per dins se'ls guarda
i a l'estiu entre aquests arbres
rega els marges
perquè hi creixi el dol.
Per fer-se un home fort
que aprèn a estar-se aquí tot sol.

El seu somriure s'encomana.
I va ser el vespre d'un dissabte.
Ha estat de marbre,
ha estat nadant en glaç
i s'ha cremat les mans,
enyorant, la sal de tots els mars.

I si ens besem i no t'apartes
i som l'un a dins de l'altre?

Els queda el que els queda,
es fa el fort i ho supera.
I tota aquesta espera
és tan llarga i sincera
que ho veu tot tan fràgil,
s’escapa massa fàcil.
El neguit a l’estómac
els dura una estona.
S’adorm als seus braços
pensant que en són capaços,
però l’olor d’altres cossos
se'ls cala als ossos.
L’angoixa a l’estómac
sempre dura una estona.