Trista Tarantel·la
Em deies vora Albufera
que l’aigua era el teu cor,
que tan malferit ja no és el que era
i que amo no en té ni en vol.
I és que l’aigua va per barris
i ara està tota als meus ulls.
Perdona’m el comentari,
però és que jo...
Jo no sóc res sense tu!
I en tots aquestos anys
et veia feliç al seu costat.
Pensava en el que et donaria,
si tinguera l’oportunitat.
Però el cor s’accelerava
si te tenia al meu voltant.
Li diré el que senc un dia
Però el temps...
Però el temps se’m va esgotar!
Sempre esperant a que vinguera.
Com deia el vell cançoner:
“si tu estàs, sóc au lleugera
Si no estàs, sóc presoner”.
Sabent eterna l’espera,
no hi ha judici pendent.
Ja fa temps que em condemnaren
a la meua...
Soletat fins a la fi dels temps!
