Una dolça història d'amor
Dolça, dolça és la història
dolça, dolça com la mel
més que dolça, pegadolça
més dolça que el caramel.
Dintre un jardí de somni
llums, floretes de colors
més que somni, tot d'insomni
oh! Dolça història d'insomni.
Unes notes de piano
la parella va dansant
el piano que s'atura
la parella es va aturant.
Sota un arbre, sols es moren
se sent un ai! I un bes
però cent ulls guaiten i espien
aquell glop d'amor comès.
Surt el pare de la noia
que sense cap mirament
esterrossa d'una nata
aquell pobre pretendent.
Surt l'amic del pretendent
que sense pensar-s'ho gaire
d'una puntada de peu
deixa el pare panxa enlaire.
I surten tots els que surten
i que ho volen arreglar
però la sang aviat s'escalfa
i au! A rebre o a pagar.
Dolça, dolça és la història
dolça, dolça com la mel
més que dolça, pegadolça
més dolça que el caramel.
En qüestions de serenates
acostumen a rebre nates
sempre qui menys culpa té
i quan l'amor s'esvalota
llavors toca a qui toca
no té mida, ni té fre.
I és de tot aquest romanço
és de tots potser el més manso
dels romanços que han passat,
perquè n'hi ha, i és veritat,
que el cantaure ja acabat
abans d'acabar el romanço,
i malament no vull acabar
prefereixo no cantar
prefereixo fer-me el ganso.
Rep aquell que s'ho mirava
rep el que mai no comprèn res
rep aquell que diu: Què passa?
Aquest és el que rep més-
Rep qui de dalt de la figuera
tot ho troba divertit.
Rep el que vol escapar-se
de la troca i l'embolic.
Rep qui vol descompartir-los,
rep qui el foc vol apagar,
rep també qui posa llenya,
rep el que vol despistar
i rep aquell que especula
a veure qui guanyarà.
Rep aquell que s'aprofita
i fa el joc de sotamà.
Parlen ràdios i diaris,
del rebombori del jardí.
Fa cinc dies que té vida
no té traces de morir.
Per més forces i reforços
qui no rep ara una gleva
la rep un segon més tard.
Je ho veieu, doncs, el romanço
com es pot anar engreixant.
Jo tallo, faig el "ganso",
no penso seguir cantant,
perquè sento que les bufes
ja peten a prop d'aquí,
no vull rebre cap mal tanto
la canço s'acaba aquí.
En qüestions de serenates
acostumen a rebre nates
sempre qui menys culpa té
i quan l'amor s'esvalota
llavors toca a qui toca
no té mida, ni té fre.
I és de tot aquest romanço
és de tots potser el més manso
dels romanços que han passat,
perquè n'hi ha, i és veritat,
que el cantaure ja acabat
abans d'acabar el romanço,
i malament no vull acabar
prefereixo no cantar
prefereixo fer-me el ganso.
Autor(es): Pere Tàpias
