Una història del Montsec
Us cantaré una història del Montsec,
d'un bandoler cruel dit Lo Macot
vingut des del veí país francès
per guerrejar amb Hug Roger III.
Aquesta serra eixuta de barrancs,
on regna el Sant Alís com un gegant,
donava aixopluc als seus bergants
i a tot el que havien anat robant.
Cent homes a cavall, tres-cents peons,
un exèrcit armat fins a les dents.
Ni muralles, ni panys als porticons,
ni congostos, ni rius, ni braus torrents
Podien barrar el pas d'aquell assot.
Salàs, Tremp, Sort, La Pobla, o Balaguer,
vegeren els cruels ulls d'en Macot;
també a Lleida i a Ivars vides prengué.
Tornant cap a Llimiana, un jorn,
des de dalt del Coll d'Àger veu
el verd llit on viu l'unicorn
i la vila d'Àger hi jeu.
La Vall Fonda sembla un nen adormit,
a qui el Montsec d'Ares protegeix
però aquell mal matí ressonà un crit
i la campana fa un toc que estremeix.
La pobra vila d'Àger cau en mans
dels homes d'en Macot que beuen sang.
Quan tenen els pocs béns dels vilatans
volen marxar cremant i saquejant.
"Macot, deixa la vila i pren-me a mi!
em donc per una nit o si vols mil"
És Guillemota d'Àger qui ho va dir
i la seva vida penjà d'un fil.
Pero la nit fou un llit de flors
pel fatigat cor d'en Macot
i un vi jove regà el seu cos
i en Macot complí el seu vot.
A l'endemà, la vila restà en pau,
Macot i els seus bergants varen marxar.
Al barret hi duia una ploma d'au
del paradís que ella li va ensenyar.
Somiava als dolços braços de l'amor
quan la vall quieta es convertí en un bram,
i ell que encara portava al cos l'olor
d'aquella noia tendra com un ram,
Clavells, violes, roses, li semblà
que eren les bales passant-li fregant,
i ell s'hi va enfrontar com un tità
matant a cops de sabre i disparant.
Al caure el dia el cel callà
i els rius van portar al mar la sang
d'aquell que l'infern reclamà
i al que ningú quedà esperant.
A les tenebres fredes de l'infern,
Macot creu veure-hi una resplendor d'or
que li porta un estrany record etern
i li dóna escalfor al podrit cor.
Un nom de noia que mai ha oblidat,
una nit curta i llarga al mateix temps
que a l'eterna mort vida li ha dat
i a la barca perduda ficat rems.
La lluna plena va anar il·luminant
els cossos escampats, cosits a trets,
que començaven el vagar errant
pel paorós congost dels Terradets.
Hi ha un foc molt sol al negre immens,
allà on tothom hi viu callat
i les ombres es diuen "Temps",
i els genets ja han descavalcat.
Aquesta és una història del Montsec,
d'un bandoler cruel dit lo Macot,
i una noia del país agerenc
d'on aquell bandoler en fou l'assot.
Autor(es): Xavier Baró
