Una nit als aiguamolls

Xavier Baró

Brollen mil sons de la terra ferida
i udols eternals de 5000 llops humans
dimonis baixets que em treuen la llengua
i em llances l'alè mostrant-me els seus barrancs.

Faig un poema a la llum de la lluna
Ai làs! quina por s'ha mogut el canyar
veig unes llums al castell de Vallmanya
i un príncep valent amb el cor a la mà,

un bosc que exhala baf de clorofil·la
i un peix que camina amb un llibre secret
codis hermètics de la meva vila
gravats sobre escorça d'un tal William Blake.

Em trobo una fada que es diu Astaret
em mira i em diu: "aquí sols hi ha l'enyor".
"Com puc jo senyora obtindre el sant barret
la punxa ben alta que capti l'amor?

digue'm senyora si aquest món és feble
deixem-nos d'històries, marxem riu avall
digue'm si sóc fet de pedres d'un temple
o sóc fet de l'aire que guarda el mirall".

Som una ombra que no es troba el cos
i vaga errabunda buscant els seus peus
perduda en un món que conrea les pors
molló mil·lenari enterrat als museus.

Ara els meus ulls ploren llàgrimes verdes
que porten al mar una mica de sal,
astres que un núvol s'endú als cels verges
per, totes les nits, encendre el meu fanal.

Fem nit al prat, oh senyora dels somnis,
banyem-nos d'amor sobre el terra florit,
llepa'm el fang que em té closos els llavis,
mirem rere el sol i escapem-nos de nit.