Una veu es posa a cantar "A la vora de la mar hi ha una donzella"

Oriol Tramvia

No sé, exactament,
què és un àtom.
Sé que dos d’hidrogen i un d’oxigen
són l’aigua.
També sé que em banyava els peus, quan tenia cinc anys,
a la font de cal Cor-robí
on he vist, l’estiu passat,
dos nois, un de coix, pescant-hi
i que moltes vegades m’he vist a la fotografia que, a cinc anys,
em va perpetuar, tot blanc, prop del rajolí.

La nit del dia de Sant Joan, és a dir, la nit del dia,
o sia la del dia vint-i-quatre i no la del dia vint-i-tres,
hi havia els salts de trampolí.
Un salt mortal i mig en posició A ¾
em sembla que volia dir que cal arribar a l’aigua
després d’un salt mortal i mig
amb una torsió del cos de tres quarts de volta.

La saltadora era una nena d’uns catorze anys
que, a la base del trampolí,
es concentrava, d’acord amb el silenci de les vuit mil persones,
aclucada d’ulls i inspirant i respirant
cada vegada amb més violència.
Avançava cap a la punta del trampolí
amb una, dues, tres, quatre i cinc passes decisives.
Aturada, els petits peus a la punta del trampolí,
perquè palpava
la posició definitiva per bascular.
Aixecar els braços alhora i junts,
inspirar amb molta convicció,
llançar-se enlaire amb el peu dret vertical
i l’esquerre
horitzontal,
mentre grinyola el trampolí es torna
a llençar enlaire amb el peu dret vertical dues vegades més,
grinyols, un salt mortal i mig i amb un soroll pesat
entra a l’aigua primer verda i després negra.

Va puntuar quatre i mig, quatre, dos i mig i cinc.

Escric totes aquestes dades
després de dinar
i he menjat llenties
i mandonguilles picants
amb patates.