Un paraigua de colors
De quan jo era xic i encara portava pantalons curts
i a la tele només feien tot allò de l’”Un dos tres”,
la Pepita, la veïna, feia puntes de coixí,
feia molt que estava sola, no li quedava ningú.
Les amigues eren mortes, d’amics no en va tenir mai,
amb prou feines se’n recorda d’un germà que va tenir:
de marrec, sense manies, els soldats se’l van endur
en un tren que grinyolava i que marxava cap al sud.
A Gandesa van deixar-lo i el vestiren tot de verd.
No li van donar cap arma només un paraigua vell.
I a la guerra! A la guerra!
I la set els corsecava malgrat tenir biberons
però la llet era vermella i la pluja, dels canons.
I al damunt del seu paraigua s’hi va pintar un ram de flors
així s’hi amagava sota quan venien els avions
i mentre mirava a terra imaginava el cel més blau
però el futur era ben negre i el present d’un to grisós.
I en un moment de silenci quan el sol era rogent
van trobar sota un paraigua un soldat esbudellat.
A la guerra! A la guerra!
A la batalla de l’Ebre hi fan soldats desconeguts,
més que guerrers són canalla, no aixequen un pam de terra
A la guerra! A la guerra!
Vaig obrir bé la finestra i vaig fotre daltabaix
un pot de pintura blava d’un color més aviat clar.
Així, tot mirant a terra, vam poder veure el cel blau
i la veïna, la Pepita, em va somriure de reüll.
Autor(es): Trenkaband
