Un silenci que intuïa
Aviat sortia el Sol, les teves cames em parlaven
Em deien: “Ja n’hi ha prou de mirar-nos com estranys!”
La sorra s’infiltrava entre les nostres mans
Els llavis esperaven el moment que hi hagués pau
I és llavors quan em mires i somrius
Les onades anaven trencant un silenci que intuïa
Els dos cossos despullats, sense dubtes ni pietats
Poc a poc ens anem acostant, corrents se’n van tempestes
Els alès es van ajuntant, abraçant-se com amants
I és llavors quan em toques i fugim
