Un sol a la buxaca
Enyoràven les distàncies,
molsa negra als seus dits,
les seves mirades cotes
deteses en un punt fix,
peus de formigó, encofrats,
runes al seu destí,
en l'escandalós silenci ,
escoltant sense sentir.
A la terra de la gent sense sol,
el sol s'els hi escapà en somnis.
Plogueren perles de lluentor
que ompliren les places i els angles.
Van córrer a arreplegar-les
tremolossos i atemorits.
Enlluernaven els seus ulls clossos,
la seva eterna nit.
Fogacitant la llum
sense voler els hi quedà dins
el resplandor amagat que
espera temps de florir.
A la terra de la gent sense sol,
el sol s'els hi escapà en somnis.
Plogueren perles de lluentor
que ompliren les places i els angles.
Diuen que va haver-hi qui,
sense haver-se vist,
rebliren les butxaques
d'aquella llum del matí.
Conspiren i parlen baix
perque saben que dedins
porten distàncies ignotes,
serralades, llum i rius.
A la terra de la gent sense sol,
el sol s'els hi escapà en somnis.
Plogueren perles de lluentor
que ompliren les places i els angles.
